Els escacs per internet ens han venut la idea que és fàcil jugar. Ja no cal anar a un club o a un cafè. Ara el rival és a un clic. Però, a quin preu?
L'algoritme que aparella jugadors és sàdic. Et junta amb algú del teu nivell perquè pateixis sempre. En el vell casino d'abans, et podies trobar amb l'avi amable a qui guanyaves, o amb el mestre local que t'aixafava en deu moviments. Hi havia un ordre, hi havia història, hi havia vida. El programa, en canvi, et condemna a un avorriment de números: guanyaràs la meitat de les teves partides i perdràs l'altra meitat. És una igualtat digital que ens treu el dret a creure'ns millors del que som.
La ment en els escacs per internet és la ment dividida. Jugar en una pàgina no és "jugar amb algú", és jugar contra una ombra mentre la teva vida real s'estripa al teu voltant.
Fer moltes coses alhora: Al club i al cafè està mal vist mirar el mòbil mentre jugues. A casa, jugues una obertura mentre vigiles que la llet no vessi, escoltes les notícies de la fi del món i li dones una llaminadura al teu gosset o acaricies el teu gat. El resultat són uns escacs "ensaladilla": una mica de tècnica, una mica de distracció i molta deixadesa.
Llocs estranys: Es juga a la sala d'espera del dentista, al metro o, siguem sincers, al bany. Els escacs han passat de ser el "Joc dels Reis" a ser el "Passatemps de l'estrenyit". Com hem de pensar bé una jugada complicada quan el lloc ens convida a acabar ràpid per raons del cos?
Jugar en una pàgina web ens aïlla. Al club, si et mengen la dama, pots veure l'alegria en els ulls del rival, olorar el seu triomf, sentir la tensió. Els escacs són un esport de contacte mental. Per internet, el contacte es redueix a un missatge que diu "bon joc" (si el rival és educat) o a un insult en lletres rares (si no ho és).
Hem canviat l'encaixada de mans al final de la partida per un botó que diu "Un altre cop". No busquem aprendre, busquem venjar-nos de seguida d'una icona que ben bé podria ser un programa o un nen de vuit anys en pijama a Singapur.
Parlem de les partides d'un minut i altres de semblants. Això no són escacs; és un examen de reflexos per a pilots amb problemes de nervis. Per al jugador gran, les idees del qual ja no van tan ràpides, aquestes partides són una trampa mortal. Intentar pensar una jugada difícil a aquesta velocitat és com intentar fer un sudoku mentre et persegueix un lleó: el més segur és que acabis movent el ratolí sense cap sentit.
El truc del ratolí: A aquest ritme, guanya qui té millor internet. Es perd per temps en posicions que són fàcils de guanyar, cosa que fa una ràbia que només es calma... jugant una altra partida. I així, fins a les tres de matinada.
Els escacs per internet haurien de ser l'aperitiu, mai el plat fort. Juguem-hi, sí, però amb la calma de qui sap que la vida passa fora de la pantalla.
La mesura justa: Proposo un màxim de tres partides al dia a ritme més lent (15 minuts + 10 segons, o bé 10+2). Jugar amb el televisor apagat. Amb la família avisada que "estem pensant".
Tornar al cafè, al club, al casino: Recuperem la partida on es pot parlar de la jugada, on l'error es comparteix amb un somriure i on, si perds, almenys et queda el consol d'una cervesa o un cafè amb llet.
Si seguim per aquest camí de velocitat absurda i soledat digital, acabarem tenint un dit polze ben inflat i sense saber parlar amb ningú més de seixanta segons.
Recordi, estimat lector: els escacs es van inventar perquè dues ments es trobessin en un camp de batalla d'idees, no perquè dues persones ignorin els seus veïns mentre mouen peces virtuals a la parada de l'autobús.
Baixi el ritme. Respiri. Miri el seu rival als ulls (encara que sigui per videotrucada, si no hi ha res més). I sobretot, no jugui a un minut si ja té fils de plata a la barba; el seu metge del cor l'hi agrairà.
Resum del "Manual de l'Escaquista amb Sentit Comú":
El rival no és un programa, encara que jugui com si ho fos.
El bany no és un club d'escacs.
Guanyar per temps en una jugada de mat en un moviment és legal, però fa lleig.
Una partida en un cafè val més que mil clics.
El silenci és el millor amic per pensar; la ràdio només serveix per excusar per què has perdut la torre.
