Los usos científicos de la fotografía en el I. E. C.
La historia de la fotografía nos muestra diferentes ejemplos de como documentar fotográficamente el territorio que se considera nacional.1 Las primeras relaciones entre el nacionalismo catalán y la fotografía fueron tratadas en el apartado dedicado al excursionismo.2 Ahora examinaremos las diferentes actividades fotográficas desarrolladas por los miembros del Institut d’Estudis Catalans (IEC), Institución cultural estrechamente vinculada al catalanismo. En términos absolutos el desarrollo científico e industrial de Cataluña era, sin embargo, escaso:
“La situació de l’activitat científica al nostre país, en començar el segle XX, era en realitat força contradictòria. La base econòmica que comptava no era fruit d’una autèntica revolució industrial, encara que Catalunya era en aquell temps una de les àrees més industrialitzades del país.” (ROCA, 1983, 81)
“En realitat, la ciència catalana de principis de segle era una activitat extramuros: s’aixoplugava en entitats privades, com l’Acadèmia de Ciències i Arts, creada a finals del segle XVIII, la Institució Catalana d’Història Natural, creada a final del segle XIX, organitzacions religioses, com la Companyia de Jesús, que tenia la seva seu ‘provincial’ a Tortosa, en membres de professions liberals, autosuficients com els metges, en patricis de comarques com Rafael Patxot, en universitaris amb prou recursos propis, com la major part dels professors de la universitat… Hi havia, tanmateix, ens públics que disposaven de centres de recerca, com ara alguns ajuntaments, com el de Barcelona, que impulsà un laboratori microbiològic i tenia una granja experimental (…).” (ROCA, 1983, 84)
En el momento de la fundación del IEC (1907) la actividad fotográfica barcelonesa y en general la catalana, destaca de manera inequívoca sobre el resto de la fotografía española. Los fotógrafos excursionistas son los autores de la mayoría de los proyectos para documentar gráficamente la geografía y la historia de Cataluña.
La ciencia catalana recibió un gran impulso con la creación, en 1907, del Institut d’Estudis Catalans. Las labores fotográficas del Institut d'Estudis Catalans se inician el mismo año de su fundación. En un principio, la arqueología es el motivo principal de la cámara fotográfica. Con el tiempo aparecen otros focos de interés fotográfico, la biología, la astronomía, la geología y, sobre todo, la meteorología.
Eminentes colaboradores del Institut d'Estudis Catalans como Josep Puig i Cadafalch, Josep Pijoan, Mossen J. Gudiol, Joaquín Botet, Manuel Cazurro y Emili Gandía se interesaron por la utilización de la fotografía para documentar sus trabajos:
“Com a expressió del seu programa regeneracionista, Prat de la Riba decidí el 1907 crear una nova institució que s’encarregués de l’alta cultura, en comptes de provar de renovar les existents. L’Institut d’Estudis Catalans estigué centrat inicialment en l’estudi de la literatura i l’art catalans. El 1911, tammateix, foren creades la Secció Filològica (que establí les normes del català modern) i la Secció de Ciències, composta, a més de Terradas, per Eugeni d’Ors, Ramon Turró i Agustí Pi Sunyer, entre d’altres. Aquesta Secció impulsà. per exemple, la publicació dels Arxius de l’Institut de Ciències, els Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi (a partir de 1915), l’Institut de Fisiologia, el Servei Meteorològic i el Servei del Mapa Geogràfic i el del Mapa Geològic.” (CAMARASA; MARTÍ; ROCA, 1992, 60)
El fotógrafo Adolf Mas colaboró desde el principio y de manera continuada con el I.E.C. Adolf Mas fue, en agosto de 1907, el fotógrafo oficial de la expedición, dirigida por Josep Puig i Cadafalch para explorar:
“ (…) la part alta de les valls afuents al Noguera Ribagorçana. (…) La missió anava proveida dels elements necessaris per a aixecar plans dels edificis i d'un laboratori complet de fotografía.” (Anuari IEC, 1907, 477)
Se realizaron más de doscientas fotografías. La mayoría de iglesias y de objetos artísticos.1 En la región de Toulouse y en el valle de Arán se tomaron la mayoría de las fotografías. El fotógrafo y excursionista Juli Soler Santaló ejerció de guía en el valle de Arán.
Josep Pijoan explora un poblado ibérico en Calaceite, y toma numerosas fotografías que después serían publicadas en el primer volumen del Anuari IEC, en 1908.2 En 1908 se organiza una expedición a Cogul. Desde entonces resultó habitual tomar fotografías de forma sistemática en todos los viajes, excursiones y excavaciones realizados por el Institut d'Estudis Catalans.
El Institut d'Estudis Catalans encargó al Centre Excursionista de Catalunya un trabajo de documetación de las pinturas de Cogul. El CEC nombró al ingeniero Lluís Marià Vidal, director del proyecto. Se tomaron numerosas fotografías. Hay que destacar la participación del excursionista y fotógrafo Juli Sóler Santaló. En 1908 se celebró una exposición sobre las pinturas de Cogul.
En 1909 Norbert Font i Sagué, Manuel Cazurro y Lluís Marià Vidal, utilizan la fotografía para documentar la exploración de las cuevas prehistóricas en los alrededores de Capellades. Desde 1913 distintas entidades extranjeras y varias editoriales españolas solicitan, para sus archivos y publicaciones, las fotografías tomadas por los colaboradores del I.E.C.3 Reconociendo, de esta forma, la calidad de los trabajos fotográficos.
La Sección Històrico-Arqueològica
En 1911 se creó la Sección Històrico-Arqueològica, particularmente sensible al uso de la fotografía. En 1912 la Sección Històrico Arqueològica publicó numerosos artículos de historia del arte ilustrados con fotografías. Destacan los trabajos de L. M. Vidal sobre Capellades, con fotografías de Nort i Vidal y el de Puig i Cadafalch, Els temples d'Empúries, ilustrados con fotografías de Emili Gandía. En el Anuari IEC de 1912 se publican numerosos artículos de historia del arte ilustrados con fotografías:
“(…) la creació, l’any 1907, de l’Institut d’Estudis Catalans, representà la incorporació de l’arqueologia Catalana al món científic internacional i evidència el grau de maduresa i implantació social que aquesta ciència havia assolit al nostre país.” (MARC-7, 1986, 139)
“L’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Museus de Barcelona, creats el 1907, es convertirien en les entitats que, amb un suport institucional, havien de canalitzar les primeres activitats promogudes per l’Administració (Diputació i Ajuntament de Barcelona) a Catalunya.” (MARC-7, 1986, 140)
Entre 1914 y 1923 debemos destacar la actividad arqueológica del IEC. La fotografía se utilizó, sobre todo, para documentar el arte románico, el megalitismo y las excavaciones de Empúries:
“En aquest moments. l’Institut posà en marxa una sèrie de programes d’investigació les anomenades “missions arqueològiques” adreçats a resoldre alguns del punts més foscos del nostre passat.” (MARC-7, 1986, 141)
La excavación de Empúries resultó muy fecunda para la fotografía arqueológica. Pere Bosch Gimpera promovió las excavaciones de las ruinas de Empúries, financiadas por el Institut d'Estudis Catalans. Debemos destacar la labor de Emili Gandía y de Manuel Cazurro, autores de numerosas fotografías.1
En 1914 se utiliza la fotografía en excavaciones arqueológicas, sobretodo para documentar megalitos y cuevas prehistóricas. Por entonces los negativos al gelatino-bromuro en placa de vidrio son los materiales más empleados (MAÑAS, 1914, 251-263). Tanto la fotografía como el levantamiento de planos tienen una gran importancia:
“5. Entre Sant Martí Vell i Juià (Girona), hem tingut interès a precisar la situació d’un antic dolmen que fa temps ens havía indicat el metge de la localitat Sr. Codina. Se n’han fet fotografíes, augmentant així amb aquest la llista dels dolmens de Girona que han estat estudiat per un de nosaltres.
6. A Os de Balaguer (Lleida) s’ha explorat la cova nomenada El Furic, on s’ha trobat abundant i variada ceràmica neolítica de formes molt interessants. Han sortit també en aquesta cova punxos d’òs, destrals polides, ganivets de sílex, tot d’utillatge, en resum, d’una interesant estació de l’època neolítica, junt amb restes humanes mal conservades. D’aquesta cova se n’han fet el pla i secció i les fotografíes necessaries.
7. A la mateixa comarca, a Tragó de Noguera, s´ha explorat una altra cova interessant, la cova Negra, que havía estat ja objecte d’una exploració preliminar per un de nosaltres. Com l’anterior, ha donat abundantment ceràmica i objectes neolítics i del comerç dels metalls. Se n’han fet també pla i fotografíes.
9. Ha estat també explorada la cova de Rialp, entre Ribes i Caralps, on abans un de nosaltres havía trobat ceràmica neolítica. Feta l’exploració, se n’hi ha trabada en gran abundancia, però en estat fragmentari, com passa en totes aquestes estacions. S’han fet els plans i fotografíes convenients.” (Anuari IEC, MCMXIII-XIV, XL-XLI)
La fotografía aplicada a la conservación, y a la catalogación de monumentos
La mayoría de las actividades fotográficas del IEC pueden calificarse como fotografía de patrimonio. Según Miguel López:
“En España, el nacimiento de esta fotografía, que ahora catalogamos ’de Patrimonio’ se produce en un momento muy temprano, tal vez por nuestra proximidad a Francia, y lo hace de un modo paulatino al principio, sirviendo de base como dibujo de inspiración para el grabador. Así, en el libro editado en 1868 Antigüedades Prehistóricas de Andalucía, de Manuel de Góngora y Martínez, las ilustraciones llevan el crédito de realizadas a partir de fotografías de Rivas Ortiz y otros y nos muestran diferentes tholos y murallas megalíticas.” (LÓPEZ, 1986, 68)
En 1915 se organiza el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments. El arquitecto Jeroni Martorell (1877-1951) fue su primer director. Desde sus inicios el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments se interesó por la fotografía y por el dibujo. El personal auxiliar debía poseer sólidos conocimientos de fotografía, dibujo lineal y perspectiva. Galí comenta que el primer auxiliar “(…) fou l’excel.lent dibuixant Jaume Carrera.” (GALÍ, 1979-86. Vol. XVII, 245)
Jeroni Martorell (1909) es el autor de L'inventari gràfic de Catalunya. Obra publicada a partir de una conferencia ofrecida en el Centre Excursionista de Catalunya el 31 de diciembre de 1908. En el texto Martorell hace un llamamiento a los editores, dibujantes y fotógrafos aficionados para que cedan al Centre Excursionista de Catalunya sus imágenes:
“(…) fins que s'hagi aplegat un bon nombre de fotografies de detalls romànics no serà possible precisar l'història de l'escultura ornamental a l'Edat Mitjana a Catalunya.” (MARTORELL, 1909, 7)
“Les nacions civilisades s'en preocupen de la formació d'inventaris gràfics de les obres d'art, que procuren desenrotllar amb esplendidesa. Catàlecs, arxius de clixés y fotografies, museus de reproduccions, museus nacionals, són el medi de que's valen els pobles cultes pera inventariar les seves riqueses artístiques y ferne l'història.” (MARTORELL, 1909, 9)
“A França, sota la dependencia del Ministeri de l'Instrucció Pública y Belles Arts, hi ha la Comissió de Monuments Històrics, que cuida de reunir clixés reproduint l'art del país. Mes d'onze mil fotografies figuren en el magnific catàlec editat per donar a conèixer dites coleccions. Alli's troba tot la que té algun interès, ampliant-se continuament. Monuments arquitectònics en conjunt y detall, elements de fusta y ferro, tresors d'iglesies, vestis y tesits, pintures murals, vidriers de colors, etc.” (MARTORELL, 1909, 9)
El proyecto fotográfico del Servei de Catalogació de Monuments estaba inspirado en los primeros trabajos franceses de catalogación de monumentos realizados a mediados del siglo XIX, en especial de la Mission héliographique.1 Debemos señalar el proyecto institucional español (1900) para catalogar las riquezas históricas y artísticas. En Cataluña hay que destacar el interés documental de la fotografía excursionista, en especial del Centre Excursionista de Catalunya.2 Por otra parte debemos citar entidades como la Asociación Artístico-Arqueológico Barcelonesa. Según Alexandre Galí: “S'organitzaren excursions a llocs o comarques determinades per a aixecar plànols d'edificis, obtenir fotografies i redactar l'inventari de les antiguitats existents.” (GALÍ, 1979-86, Vol. XVII, 246)
En 1918 el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments adquirió la colección de fotografias y dibujos de Ceferí Rocafort:
“L’arxiu gràfic del Servei de Conservació i Catalogació de Monuments ha tingut aquest any un ingrés considerable amb el de la col.lecció de fotografies i dibuixos de D. Ceferí Rocafort, l’erudit prou conegut que pels seus treballs folklòrics i pels seus estudis de monuments havia corregut tot Catalunya i molt especialment les terres lleidetanes. Els treballs fets, en aquest sentit, directament pel Servei han donat també un material important de planos, alçats, fotografies, etc, esmentem els estudis de castells catalans i d’algunes construccions civils especialment interessants, com la casa de la Diputació de València: la decoració de les belles sales del palau valencià és un model que cal tenir present en els treballs de restauració de la Generalitat, de Barcelona.” (MASSÓ-MARTORELL, Anuari IEC, 1918, XXX)
Los préstamos de negativos y las donaciones permitieron ampliar el fondo fotográfico:
“ (…) la col.leció que integra el repertori gràfic, catàleg de l'art català, ha augmentat cosiderablement, acudint al prestec de clixés de col.leccions particulars, adquirint nuclis de fotografies i donatius diversos. Una sèrie considerable de plànols, dibuixos i fotografies han estat així mateix fets directament.” (Anuari IEC, 1919, XXXIX)
En 1920 disponía ya de unas 10.000 fichas. Se empezó a preparar un repertorio iconográfico para la Exposición Universal barcelonesa de 1929:
“L'any 1920, pel procediment preconitzat en l'informe, el servei tenia 10.000 fitxes. Aquesta feina, però, va poder ésser notablement ampliada i millorada gràcies a l'encarrec rebut de la comissaria de l'Exposició de Barcelona de constituir el Repertori Iconogràfic d'Espanya. Aquest encàrrec, diu la memòria de l'Institut, va permetre executar alguns treballs singulars, l'aixecament de plànols i treballs fotogràfics. Al nostre entendre, va permetre també el treball seriat i ordenat.” (GALÍ, 1986, Vol. XVII, 248)
En 1927 se reorganiza el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments con la esperanza de conseguir más y mejores fotografías: “Es d'esperar que el ja ben nodrit repertori de fotografies del Servei augmentara considerablement amb la nova organització apuntada.” (Anuari IEC, 1930, XXIV)
Según la Gran Enciclopedia Catalana el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments:
“Té serveis de restauració i un arxiu catàleg amb més de 70000 fitxes i 13 000 clixés, format inicalment pel material que serví a l’equip de J. Puig i Cadafalch per a la seva obra sobre el romànic català.” (Gran Enciclopedia Catalana, 1979, Vol.13, 535)
El archivo fotográfico consta de negativos, de copias en papel y de reproducciones fotomecánicas. Los positivos están pegados en una cartulina de unos 21 x 26 cm.1 El catálogo está ordenado geográficamente. Las fotografías llegaban por encargo, por donación y por concurso, como el organizado por el Día Gráfico en 1934. El archivo sobrevivió a la Guerra Civil, tras la que pasó a depender de la Diputación de Barcelona. Su director continuó siendo, hasta su fallecimiento en 1951, el arquitecto Jeroni Martorell. Hay que destacar la adquisición, tras su muerte en 1942, del fondo del ingeniero y fotógrafo Antoni Gallardo.
Fotocopias
La aplicación de la técnica fotografica para producir fotocopias era habitual mucho antes de la difusión de las primeras fotopiadoras electrostáticas. Miquel dels Sants Oliver, en la Memoria del IEC del 1910 nos habla de la utilización de las fotocopias, del dibujo y de la fotografía en una colección iconográfica:1
“Durant l’any ha près gran impuls també una secció de positiva utilitat pera .ls estudis d’arqueologia literaria y de la qual convé donar noticia. Ens referim al recull de manuscrits catalans esbargits per infinitat de biblioteques espanyoles y extranjeres, que no poguent tornar a Catalunya per medi de llurs originals, hi tornen actualment en forma de fotocopies, tan generalisada en els últims anys y que tantes aventatges porta sobre les transcripcions manuscrites per servir de fonament a un treball seriós y de compulsa de textes. “(…) L’objectiu de l’INSTITUT es anar a una restitució o repatriació total dels textes catalans antichs que avuy ens manquen, bé per ésser exemplars únichs, bé per contenir variants de coneixements indispensable. Ab aquest punt de vista se. n relaciona un altre que també ha rebut notable empenta últimament, això es, la formació d’un índex o colecció iconogràfica. Se tracta de reunir el major nombre possible de documents d’art o d’arqueologia referents a Catalunya, classificantlos y ordenantlos per medi de cèdules explicatives, que contenen en sumari l’historial de cada objecte reproduit en dibuix, fotografia, gravat, etc., y fixen el lloch d’origen y la seva situació actual. Donant el vent de dispersió que bufa sobre les reliquies del passa, mobles i fins y tot immobles, aquesta colecció d’elements gràfichs està destinada a prestar veritables serveis.” (Anuari IEC, 1909, 22-23)
La Sección de Ciències
En 1911 se creó la Sección de Ciències. La mayoría de sus miembros se interesaron por las aplicaciones de la fotografía científica. Desde su presidente, Miquel Angel Fargas, al secretario, August Pi i Sunyer y a miembros tan destacados como Esteve Terradas y Ramon Turró. Aunque esta Sección utilizó regularmente la fotografía, su uso fue de menor alcance que en la Sección Històrico-Arqueològica.
En 1899 se creó la Institució Catalana d'Història Natural. En 1914 se integró al Institut d'Estudis Catalans. El Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, a partir de 1901, publicó con regularidad fotografías.
En especial debemos destacar los artículos sobre cronofotografía, estereoscopia y cine en tres dimensiones publicados en Treballs de la Societat Catalana de Biologia:
Pi i Sunyer, (1913): “Els últims avenços de la cronofotografia”
Pi i Sunyer, (1914): “El relleu cinematogràfic (amb proyeccions cinematográfiques)”
F. Fornells, (1915): “La visión binocular esteroscópica y sus aplicaciones a la microfotografía”
Las relaciones con el exterior
La utilización de la fotografía no se limitó al marco geográfico del principado catalán. El I.E.C. envió fotógrafos allí donde hubiesen asuntos relacionados con la cultura catalana:
“El 4 de juliol de 1908 es va acordar trametre una comissió arqueològica composta del conservador del Museu de Vic, mossèn Josep Gudiol, un dibuixant i un fotògraf a les exposicions d'art retrospectiu de Saragossa i València per a recollir documents relatius a l'art català.” (GALÍ, 1979-86, Llibre XVII, 50).2
En enero de 1909 se organiza una expedición para buscar restos ibéricos en el bajo Aragón. Fue dirigida por el secretario del Institut d’Estudis Catalans. Entre sus miembros se encontraba un fotógrafo:
“La missió de l’Institut va excavar una de les cambres del poblat ibèrich de Sant Antoni, recullintne molta ceràmica y portant encara bon nombre de fotografies interesants.” (Anuari IEC, MCMIX-X, 16)
En 1911 el Institut d'Estudis Catalans envió 40 fotografias a la Exposición arqueológica de Roma. Las fotografías fueron tomadas por Adolf Mas, bajo indicación de Puig i Cadafalch. (Anuari IEC, MCMXI, X):
“Fracassada la col.laboració amb el Centro de Estudios Históricos proposada per Puig i Cadafalch, l'Institut es va limitar a trametre quaranta fotografies de grans dimensions, relatives a la tarraconense, executades pel fotògraf Mas, sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch. Aquestes fotografies van ésser exposades a Barcelona abans d' ésser trameses a Roma, on, segons semblavan produir una gran impressió.” (GALÍ, 1979-86, Vol. XVII, 131-132)
En ocasiones el interés por documentar el arte catalán medieval les hizo viajar muy lejos. Un buen ejemplo es el viaje a Tierra Santa para fotografiar un retablo catalán de 1387 representando a Santa Caterina de Alexandría y conservado en un monasterio del Sinaí. (Anuari IEC, MCMXI, XI)
