Los usos didácticos de la fotografía científica en la Escola d’Agricultura
Los profesores y colaboradores de la Escola Superior d’Agricultura, instaurada en 1911 por la Diputación de Barcelona, realizaron fotografías de botánica, zoología y fotomacrografía. Las imágenes fueron tomadas o compradas para usos didácticos. En el centro se impartió la asignatura de dibujo. Alrededor de 1930 tenemos documentada la existencia de un laboratorio de fotográfico (GALÍ, 1979-1986, Llibre VI, 53). Sin embargo, nunca se cursó la asignatura de fotografía.
En la década de los 20 y sobre todo durante la II República se desarrollaron en la Escola Superior d’Agricutura, destacados trabajos de fotografía aplicada a la agricultura y a la zootecnia. Conviene subrayar el trabajo de tres profesores interesados por la fotografía; Marià Faura, Casimir Brugués y José Ramón Bataller. Es fundamental destacar el trabajo del fotógrafo Emili Godes, director de fotografía de la revista Arxius de l’Escola Superior d’Agricultura.
En el Museo de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya se encuentran depositadas 25 cajas con más de 350 diapositivas de proyección de vidrio, 8 x 10 cm, procedentes de la antigua Escola Superior d’Agricultura. El fondo está fechado a partir de 1917. Es un material didáctico utilizado por los profesores para dar clases. La temática está relacionada con la docencia: plagas, enfermedades de los cultivos, astrononomía, geología…
Algunas de las fotografías son reproducciones de libros y de textos diversos. Otras son diapositivas compradas, como las editadas por Ed. Liesegan, Düsseldorf, dedicadas a la didáctica de la astronomía. También encontramos imágenes tomadas por los profesores. Destacan las placas autocromas Lumière de minerales realizadas por Faura i Sans. En la actualidad las placas autocromas se conservan en muy mal estado.
Casimir Brugués (Barcelona, 1863-1940) era licenciado en farmacia. Fue profesor en la Facultad de Farmacia y en la Escola Superior d’Agricultura, dónde impartió las asignaturas de Física, Física Agrícola, Meteorología, Geografía física agrícola, y Geología. Miembro de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. Es autor de un manual de fotografía a través del microscopio, Ensayos de microfotografía aplicada a la farmacia (1902).
El geólogo Marià Faura i Sans (1883-1941) fue un señalado colaborador del Museo de Geología del Seminario Conciliar y del Centre Excursionista de Catalunya. Faura escribió un manual de fotomicrografía La microfotografía en colors aplicada a la petrografía, Barcelona, 1917. En su obra Faura describe una enorme máquina de fotomicrografía instalada en La Escola Superior d’Agricutura.
José Ramón Bataller (1890-1962) fue discípulo de Faura y Sans. En sus trabajos Bataller utilizó ampliamente la fotografía, en especial la fotomicrografía.
El zoólogo Francisco García del Cid y de Arias (1897-1967) fue profesor desde 1917 en la Escola Superior d’Agricultura. García del Cid trabajó en la Cátedra de Entomología de la Universidad de Barcelona, donde colaboró el fotógrafo Emili Godes. García del Cid publicó en 1935 “Nou sistema senzill i exacte per a reproduir gràficament l'estructura de les ales dels insectes.” En este trabajo propone colocar el ala de un insecto en el portanegativos de la ampliadora y proyectarlo directamente sobre un papel fotográfico:
“Un dels punts més ingrats en l’ensenyament de l’Entomologia, és l’estudi de la disposició oferida per les nervacions que solquen les ales dels Insectes: l’alumne no afeccionat a aquest estudis, ni prova tan sols de cercar el que si li demana i els que sentint-se atrets per l’Entomologia, tracten d’endinsar-se en aquesta captivadora branca de la Zoologia, troben serioses dificultats abans no estan en condicions de dominar la nomenclatura de les nervacions.
La representació esquemática de les ales a la pisarra, no té res de planera i manquen en el comerç làmines d’utilitat didàctica palesa per a tot aquell que tingui experiència docent i senti la noble vocació del professorat.
Les proves fotogràfiques que il.lustren aquesta nota, són testimoni de la fidelitat amb què poden obtenir-se còpies perfectes de les ales a estudiar; la manera d’obtenir-les no pot ésser més senzilla ni més econòmica. Sepárades de l’Insecte les ales a preparar, són col.locades en mig de dos vidres mantinguts adherits mitjanbçant tires de paper engomat com les usades en fotografia per muntar diapositives. Ajustada la preparació obtinguda en el xassis de l’ampliadora fotogràfica, igual com si es tractés d’una negativa ordinária, dóna una projecció impecable, de focus perfecte i per tant ampliable a mesura de les nostres necessitats.
De vegades convé estovar les ales a favor de reactius adequats, abans de col.locar-les entre els vidres per tal d’evitar que la press les trenqui o bé aclarir-les prèviament per a donar-los la màxima transparència.
Aquest nou mètode no té la menor dificultat tècnica i permet, en canvi, d’obtenir còpies perfectes a preu mínim, puix que ens estalvien l’adquisició i manipulació de plaques negatives i hem d’adquirir tan sols el paper sensible que rebrà la prova engrandida, normal o reduïda a voluntat.” (GARCÍA DEL CID, 1935, 55-56)
Debemos destacar la obra del fotógrafo profesional Emili Godes Hurtado (Barcelona, 1895-1970). Godes trabajó en los años treinta para la Escola Superior d'Agricultura, donde fue director de fotografía de su publicación Arxius de L’Escola Superior d'Agricultura. Godes cultivó con enorme precisión técnica y artística la fotografía de aproximación, la fotomacrografía de asuntos botánicos y zoológicos. En 1925 trabajó como responsable de Laboratorio de la casa Cuyàs de Barcelona. Socio de la Agrupació fotográfica de Catalunya, participó en diversos concursos y exposiciones. Su interés por la fotografía técnica y científica comienza a partir de la Exposición Universal de 1929.
En los años 30 Godes colaboró con la Cátedra de Entomología de la Universidad de Barcelona y con el Institut d’investigacions pesqueres de Barcelona. Su obra se expuso en la Primavera Fotogràfica de 1996:
“Si els impulsors de la Nova Objectivitat van arribar a aquesta pràctica per la via de les idees, Godes, contràriament, hi va arribar per la via de la práctica. Davant de l’excessiu subjetivisme de la fotografia convencional, els alemanys reclamaven més objectivitat, més compromis amb la realitat, perquè entenien la fotografia com un art i una tècnica, com una nova opció de mirar el món i d’escorcollar la realitat, més enllà dels sentimentalismes. En canvi, Godes, que després del 1929 se sent un home del seu temps, es posa al servei de la ciència, de la indústria i de la cultura editorial i ho fa en el més empíric dels sentits i sense renunciar mai als valors estètics. En això Godes coincideix amb la denominada fotografia fotogràfica que Renger-Patzsch defineix en el llibre Die Welt ist schön (El món és bell) del 1928, en el qual equipara la natura i la tecnologia. Pels fotògrafs d’aquella generació, i també per Godes, havia arribat l’hora de deixar ‘la pintura en mans dels pintors i d’intentar amb els mitjans de la fotografia de crear unes imatges pròpies, capaces d’existir per elles mateixes’, segons va dir Renger-Patzsch.” (GIRALT-MIRACLE, 1996, sp).
